comerç Figueres

Vacances pagades un poema de Pere Quart que es situa entre l’esperança i el desengany,  m’ha vingut a la memòria just aquest estiu a Figueres, en veure el comerç obert els dies de festa.

Els diumenges d’agost Figueres esta desolada... sense gent pel carrer i de tant  amb alenades d’airet calent que ens arriba de l’asfalt i segons per on es passi el sortidor de l’aire condicionat d’un local que t’arriba just a la cara a la línia del nas, un calor sobtat que fins i tot  s’enflaira.

Enguany un quinze d’agost calorós i Figueres  una ciutat buida... els quatre que passen de fora queden a la cerca d’una ombra d’alguna plaça o bé darrera de la persiana i prop d’un ventilador, els que hi viuen. Dies que conviden a una bona migdiada, fora que puguis estar prop de  la brisa de la mar, amb un bon para-sol o ballant a ritme d’estrella damm.

Potser cap any per aquestes dades havia passat un dia a Figueres i per sorpresa meva vaig sortir al capvespre a fer un tomb i prendre una orxata, hi havia botigues obertes que estaven recollint alhora de tancar i jo que vaig pensar: “qui? a ple mes d’agost pensa que es pot vendre res amb el calor que fa?  tot i que Figueres sigui turística, un diumenge? Tot i que per a mi tan en fa el dia, però en sembla de rucs no poder reposar un dia a la setmana i  fer-ho de forma programada,  pot semblar lògic fins i tot.

Diuen que hi ha crisi, econòmica i que s’ha perdut poder adquisitiu i per tant les vendes baixen, fins aquí tot sembla indicar que caldria en comptes d’obrir més tancar per més espai de temps i concentrar-ho. Fer dos dies de festa en comptes d’un, diumenge i dilluns com més o menys ja s’havia fet, perquè res fa pensar que a més horari major ingressos, potser si que faran més calaix, però fet i comptat això no generà pas més llocs de treball, redueix la qualitat de vida dels botiguer@s i dels seus dependent@s per que s’ha perdut poder adquisitiu, i per tant com més temps obrim més despeses en energia, amb manteniment, i una dilatació en el calendari i en l’horari laboral que no porta més que una mala qualitat en l’atenció. 

El personal està esgotat i el comerciant desesperat, nerviós massa dies per comptar el calaix, deixeu-lo reposar, ja que esta sense fer calaix almenys que no ho hagi de comptar.

Ara bé, si Figueres vol tenir el comerç obert tots els dies de festa, per iniciativa de l’Ajuntament  o per petició de l’associació de comerciants, perquè no s’obren els serveis públics municipals sempre, i així també és generà més moviment perquè sembla que es tracti de dilatar-ho en el temps.

D’això ja en tenim experiència, de petita totes les botigues del carrer nou a Figueres tenien obert els migdies, els dies de festa i a totes hores i si eren tancades, picaves i t’obrien les famílies vivien al darrera de la botiga.

Els temps han canviat i les botigues que obren són franquícies de fora que treuen un benefici de  la  Figueres Turística per obrir els dies de festa i no haver de pagar extra al personal, s’ha pensat què és el que guanya la població de Figueres d’aquesta mesura?

En sembla que és de savis tancar quan no hi ha res a guanyar!

Neus Fàbregues Teixidor

Aprenent de ciutadana.

YUSSARA MILLER

Expressió social a través del cos.

comunicació, desenvolupament, creació, acció i relació interpersonal.

La consciència corporal fa servir el cos com a mitjà d’expressió, investigació i comunicació per a crear i estructurar un llenguatge corporal propi i poder desenvolupar el moviment com a forma de comunicació no verbal. A partir de la improvisació sobre la noció d’espai i la noció de ritme corporal s’estimula l’expressivitat individual i grupal per esdevenir un recurs dins de l’àmbit de la formació personal al llarg de la vida.

A la comarca de l’Alt Empordà  hi ha un grup de dones que des fa un temps estan  fent un treball d’experimentació corporal guiades per la dansarina Isabel Ximenes alumne de Klaus Vianna, a fincada des de fa divuit anys a la comarca. Per avançar en el treball de l’experimentació del moviment gaudirem de la presència i formació  durant una setmana del mes de juliol de forma intensiva de la doctora Yussara Miller pedagoga de la tècnica de Klaus Vianna. A banda de l’intensiu d’una setmana, també té previst fer una jornada d’un dia oberta al públic, sense condició de gènere, per aquelles persones que tinguin un interès pel treball corporal i que vulguin fer un tast de moviment i l’expressió corporal.  La jornada oberta al públic tindrà una durada de tres hores pel mati, un descans i tres hores per a la tarda.

La Yussara és una persona docta amb experiència professional i reconeguda professionalment que ens portarà sense cap mena de dubte a aprofundir en la improvisació a partir d’una tècnica que de forma individualitzada personalitzarà per a tots aquelles que hi assisteixin. El seu treball es basa en la recerca i en transmetre l’autonomia del cos com un ens lliure i amb vida pròpia.

Només per fer memòria al  nostre cos que neix amb elasticitat i per mantenir-la s’ha de treballar vers una projecció de moviment per a fer possible que el nostre cos es mogui trobant l’equilibri en el propi moviment.

El ritme del dia a dia ens fa viure d’una forma fragmentada i amb les classes magistrals de dansa de la Yussara esperem poder tenir una actitud diferent davant la vida entesa com una revolució del nostre cos a partir de l’actitud i del moviment corporal i així possibilitar un canvi de consciència a través del cos i alhora també del nostre entorn.

Esperem poder gaudir de la tècnica de moviment reconeguda arreu i que podem tenir experiències corporals per a posar-les a  a la pràctica en la vida diària.

pensament de gènere

Cal parlar de la crisi.

Passar de puntetes amb la boca tancada, el cap cot, mirant al buit i no dir les coses pel seu nom, no resolt ni ajuda a sortir de la crisi. Si obviem la situació és acceptar i exaltar el conformisme.

No és una crisi puntual sinó  una guerra econòmica que ens ha declarat el món financer, un deute privat que hem de fer front amb diner públic, un diner públic que administren irresponsables que viuen fora de la realitat social que maneguen uns partits polítics responsables de la situació en la que ens trobem, tots amb la seva part de coresponsabilitat segons el poder que han exercit. Amb un logotip comú, el nas d’en Pinotxo, mitges veritats que duren el moment en que parlen.

Parlen de rescat i no hem de confondre que es rescaten ells mateixos, el seu capital.  No rescaten cap persona del carrer ni de l’entorn  social, ni els elements culturals, res que afecta a les persones d’arran de terra, de la ciutadania emprenyada, indignada, de la que ha treballat i que no ha especulat, que ha viscut i viu amb la tranquil·litat de ser persona preocupada pel futur del planeta, humil, que de prop o de lluny s’ha preocupat, però ha cregut que algú amb seny resoldria els seus problemes. Només han resolt l’interès econòmic globalitzat, fent polítiques d’endeutament privat, personal i institucional. I que ara pagarem durant generacions un deute extern que molts trobàvem injust quan el patien països en vies de desenvolupament... Sí, estem allà mateix i sembla increïble ara soms els països del sud del món occidental, aquells que acollíem i que amb la suor dels altres volíem viure com els serials de la televisió, viatjar amb primera classe, ah..! i a “low cost”, tenir un cotxe nou cada any, vacances pagades, i un pla de jubilació tan era on s’invertien el nostre capital, el rendiment era el que comptava.

Estem dins d’un neofeudalisme europeu i nosaltres diguem que vivim en una democràcia... això és Dictadura econòmica, poca broma, i només escolto la frase: "és el que hi ha". No! és el que nosaltres volem que hi hagi. Fins quan?

És el moment de fer debats de quin model i a quin paradigma cal orientar-nos: al dret natural, a l’antiga Grècia, la economia de subsistència, a la pressió fiscal dels països del nord, al canvi de codi penal on s’empresoni als qui fan malversació del diner públic, a l’economia del do enfront l’economia de mercat, fer una crida a la insubmissió econòmica fins que no hi hagi una gestió racional dels recursos...tot són idees per a debatre i començar.

Neus Fàbregues

CAFÉ ROYAL

Poesia al Royal

El cafè Royal, un espai genuí i local a la vida de Figueres, una grata  vetllada de poesia en un capvespre de Figueres, lectura de poesia de l’obra Vida Menor del poeta empordanès Raimon Gil Sora.

Una lectura de poemes enmig de jugadors d’escacs, petites rotllanes de trobades d’amics i d’un paisatge social, que té vida i dona un espai a la ciutat, fora dels estereotips de les grans ciutats, on totes com un uniforme s’han construït amb estores de franquícies normativitzades i generalitzades, on la pertinença s’ha exiliat, tot pren un aire cosmopolita buit de contingut de compra per catàleg que iguala al mal gust i  estandarditza la ciutat. Sota l’intent que volen prendre un aire de solera amb pintures i vernissos envellits de laboratori i decoracions que tenen molt que desitjar s’han convertit en espais que  han perdut l’olor d’humà.

El Royal un espai que penso que ha de perdurar, i espero que facin tot el que vulguin a la part superior de l’edifici, però ciutadans de Figueres no deixeu perdre l’únic lloc que resta a la ciutat i que no cal decorar per compra de catàleg, un espai que deixa marge i possibilita relacions i  interrelacions socials on tot té solera humana i harmonitzadora, sinó que ho preguntin als poetes, un patrimoni social i cultural a la vida de Figueres, no deixeu que les finances dirigeixin els vostres cors, aleshores la poesia no aflora ni floreix.

Una aprenent a ciutadana.

Neus Fàbregues Teixidor

reflexions del VI Congrés d'Educador@s Socials a València.

Reflexió d’una aprenent de l’ofici d’educador@ social sobre el VI Congrés Estatal d’Educació Social 2012, tres dies intensos en què sis-centes persones que tenen algun punt d’interconnexió amb la professió han escoltat i exposat propostes, activitats, innovacions i alguna experiència per a la reflexió. Sota els efectes del que comporta una trobada no virtual d’interrelacions personals, he après molt, i només sé que encara m’haig d’ interpel·lar més i més.

Com a estudiant aplicada vaig seguir la presentació inaugural  del Congrés per part del president del CGCEES i per polítics de la Comunitat Valenciana i de l’Ajuntament de València:  a part de bones paraules i justificacions sobre la crisi  i com influeix en les polítiques socials, em van sorprendre els aplaudiments generalitzats per les paraules políticament correctes,  buides i exiliades de la realitat.

A la tarda de la inauguració, vaig escoltar la ponència de Jordi Solé, Asun Pie  i Francesc Garreta  amb el nom: El malestar en una Sociedad terapèutica: el papel de la educación social. Es va plantejar com l’educació social s’ha convertit en una estratègia més del poder terapèutic (higienisme mèdic) per tal que els individus se sostinguin en la seva precarietat existencial. El malestar sorgit de la societat actual en què es treballa l’adaptació del subjecte, el que hem permet vincular-ho, amb les paraules de la Graciela Frigerio, quan demana que ens preguntem pel lloc que ocupa el subjecte en les nostres pràctiques. Podem fer la reflexió que el subjecte és la base de la filiació simbòlica en allò comú a tots, i aleshores en forma de metàfora sorgeix l’Estat.

Vaig seguir altres ponències, entre elles la que participava l’Óscar Martínez i Francesc Garrote de la Fundació Pere Tarrés  sota el nom L’avaluació entre iguals,  entesa  no només com un exercici formatiu sinó com un acte polític.  Allò que s’ha de reconèixer a l’altre i  interpel·lar amb l’efecte mirall, per provocar espais on hi hagi cabuda per l’avaluació en cada pràctica d’una activitat.

El Congrés va acabar amb la intervenció de la Graciela Frigerio que amb paraules articulades, educades i pensades deixava anar a l’aire tot el que s’havia dit, va fer una síntesi del que havia  significat el Congrés.  Va diferenciar entre el concepte d’experiència i el d’activitat, entenent l’experiència com allò que pot modificar l’entorn. La innovació de la repetició. Per la qual cosa va convidar els assistents a pensar i repensar-nos en l’educació entesa com la interrupció de les injustícies, per això cal ser obstinat i persistent en l’ofici d’ensenyar. Cal sotmetre les paraules a consideracions crítiques i qüestionar-nos el significat de les paraules per no acabar analfabets i presos de les mateixes paraules que es perverteixen.

Per a Graciela mai no es pot saber tot, a vegades sabem només punts de l’art polític d’educar.  Treballar és posar-se a pensar per poder  treballar junts, quan sabem que no hi ha possibilitat de treballar junts perquè hi ha subjectes que estan absents. Va fer referència a la guerra com una metàfora de la violència estructural actual en què l’entorn es va transformant, es va tornant més deshumà i s’esborra el contorn de semblança de l’altre.

Comprendre l’altre per arribar a entendre que tots en soms part, en formem part i tenim part en l’ofici d’educar. Segur que amb aquesta premissa podríem començar a construir el programa del que hauria de ser el proper Congrés que ens hauria de portar a pensar  si anem pel camí de treballar en la línia de poder interpel·lar, interrompre, buidar i articular amb  l’altre com a base de l’educació social.

Al vespre abans de la clausura Leo Bassi  va fer de bufó en el Congrés, amb l’auditori ple de gom a gom, va presentar l’espectacle Utopia, una barreja d’ironia i un humor càustic del món de les finances i els interessos del poder i que  va acabar oferint un final clàssic de circ,  vestit de pallasso blanc instigador de l’humanisme, presentant el seu amor a la naturalesa representat pel seu Déu en forma d’aneguet com a símbol a la seva nova religió “la patologia”. Els aplaudiments varen ser amb ritmes, tons,  graus, temps diferents; el públic es va posicionar abans del sopar de Gala, esdeveniment que el Miquel Rubio estudiant i company de curs ben segur en parlarà que en la seva web:  http://migrubio.wordpress.com/

Fent ús de l’atreviment d’una aprenent, ingènua, he expressat en paraules tot un munt de reflexions que amb el temps aniré lligant, influïda  per l’enriquiment dels comentaris fets per l’equip de professors i consultors Miquel Castillo, Òscar Martinez, Segundo Moyano, Asun Pie, Jordi Planella i Jordi Solé.

Neus Fàbregues i Teixidor

Estudiant Grau d’Educació Social- UOC-

fabreguesneus@gmail.com

tothom té opinió

La diversitat social, és un fenonem que trobem a Figueres i a totes les ciutats del nostre entorn, i en totes les èpoques de la història. No pensem pas que ara és més que mai. De fluxos migratoris n’hi hagut sempre, catalans a Cuba, catalans a Alemanya, murcians a Catalunya per construir les vies dels trens, els andalusos dels anys seixanta, i la darrera migració amb dos col·lectius majoritaris, per una banda nord-africans cridats per a treballar els camps a preus baixos perquè ningú volia treballar, i sud-americans cridats per cuidar dels nostres avis adinerats que els familiars atavaletats no podíem assistir.

Ara, tot són lamentacions, quanta gent que arribat! No els hem cridat? Eren més barats, i ara no ens interessen, oblidem que  són persones com nosaltres i que justament hem de treballar perquè siguin ciutadans de ple dret, que tenen una opinió pròpia, conscient i responsable.

Aquesta diversitat no és una qüestió menor, i per afrontar els reptes hem d’aprendre a conviure en la diversitat i això exigeix l’aprenentatge d’un valors. El nostre futur només depèn de la capacitat que tinguem com a ciutadans de crear espais per a fer compatible el coneixement dels valors democràtics, i això és una tasca de tothom, per aconseguir la finalitat que les persones, sense exclusions, adquireixin l’etiquetatge de ciutadans. No si val i no podem fer diferències, i sembla què és la tònica dominant de l’etnocentrisme actual, que els primers d’un lloc tenen més drets. Els drets els hem de lluitar cada dia, i no ens deixem enganyar, pel domini majoritari de voler-nos carregar allò que es diferent, en la diferència hi ha la riquesa. No podem tolerar que el pitjor enemic de l’últim sigui el penúltim, i encara menys que els que no es varen queixar dels penúltims ara es queixin dels últims: No puc com a persona acceptar el populisme que creix com una taca d’oli.

Neus Fàbregues

Publicat a Ciutat dels Brivalls 2010

atenea

Atenea, una secció del Casino Menestral,   porta a la ciutat de Figueres una tasca important, com és la de convidar  persones de renom, en els diferents camps de la cultura i coneixement. Enguany ha programat un cicle de  xerrades on el tema principal ha estat l’Ètica. L’Ètica en cada un dels apartats en què la persona convidada n’és especialista.  He pogut assistir a tres de les conferències del cicle.

La primera xerrada fou d’ètica i educació a càrrec de Salvador Cardús,  va tenir un gran èxit d’aplaudiments entre els assistents, no va dir res que no digui cada dia pels programes que sovinteja com a orador professional i mediàtic. Penso  que sota aquest títol, Ètica i Educació, el Sr. Cardús podia haver-se prepara’t la conferència, però no va ser així, va improvisar amb les mateixes anècdotes de la darrera xerrada en què el títol no era el mateix, no va aportar gaire res. I sota tanta entrega del públic no hi haver ocasió per fer-li preguntes, ja que l’entusiasme col·lectiu respecte al conferenciant era de clamor i convenciment. Al meu entendre, però, un orador que fa trampa amb l’oratòria.

La  tercera xerrada, la segona a la qual vaig assistir,  fou d’ètica i economia, amb doble públic que l’anterior, suposo que  perquè el conferenciant és polèmic,  respecte al que diu la veu majoritària dels que ens tenen acostumats els medis. Un públic molt més nombrós i ampli respecte a l’edat, que va fer que la sala Abdó Terrades del Casino Menestral quedés tan petita que molts estaven a fora, però varen poder seguir, ja que el conferenciat va fer els seu discurs a peu dret i en to alt. Qui sigui seguidor o hagi escoltat l’Arcadi Oliveras, en alguna altra ocasió, podia pensar que es fa repetitiu, però va tenir la capacitat de cenyir-se al títol de la conferència des de la seva postura, i podem estar-hi o no d’acord, amb els seus plantejaments. Va insistir a ser concís per poder tenir temps a obrir torn de paraules, ja que això ajuda al públic a entrar en reflexions. Concís ja que va començar amb el títol “L’economia actual no entén d’ètica”.

La quarta xerrada sota el títol de Ètica i Religió del teòleg Gaspar Mora, un gran especialista del tema,  va estructurar el tema i el va fer entenedor per a un públic no especialista, va fer un repàs sobre l’ètica, ja que no és un tema senzill. Va  centrar el tema no en la religió i l’ètica sinó en el seu vincle amb el cristianisme.   L’ètica i el cristià. El tema central, amb l’explicació del pas de la caiguda de la sacralitat de Déu com un tot i de la secularització del pensament per entrar en una sacralització de l’ésser humà, va aportar reflexions interessants.  El discurs va tenir un espai curt de temps ja que el seu presentador va fer una conferència prèvia sobre el conferenciant que va deixar al públic sense espai per a la intervenció. Un tema tan important com és l’ètica pròpiament dita en un moment de crisis de valors en què calia aclarir molts conceptes. Hi ha encara confusió entre l’ètica i la religió en l’actualitat per part de moltes persones.

El Sr. Mora, va tenir temps de fer la primera pregunta ètica que s’ha qüestionat l’ésser humà en el moment que entra l’ètica pròpiament entesa, amb els moderns. Què fem?

La següents preguntes, com ho fem? I per què ho fem? Varen quedar al tinter, ja que es va centrar  en la vida de Jesús i en els evangelis, no en la Llei de Déu com feien els antics, un gran pas.

He dit tot això, per a dir que a Atenea al meu entendre, li cal fer-se les tres preguntes ètiques que cal repetir-se constantment per avaluar-se i millorar:

Què fem? Com ho fem? Per què ho fem?

A la junta els vaig fer un suggeriment, de fer presentacions més breus, i recuperar els debats que es feien després del discurs de la persona conferenciant, per entrar en reflexió, que és al meu entendre per al que han de servir els cicles de xerrades.

Pot passar que no serveixin per a la reflexió per dos motius: o bé perquè el discurs és buit o bé perquè no es crea l’espai adequat  a per un petit debat.

Com que Atenea  té un públic molt entregat i poc atrevit encoratjo a la Junta a fer-se les reflexions convenients.

TUTELATGE versus AUTOGESTIÓ

TUTELATGE VS AUTOGESTIÓ

El benestar econòmic ens ha  educat  en l’ assistencialisme paternalista el qual, en el marc de les intervencions socioeducatives-sociosanitàries-socioculturals, ens ha ensenyat i ha propagat el desig de ser tutelats. Marc teòric que delimitava tot amb normes i no deixava res al criteri de l’interessat, per no perdre’s en el camí de la vida establerta i prefixada. Aquest model ha servit per una temporada en el moment més àlgid del capitalisme de ficció, però davant de la davallada del benestar econòmic deixa moltes persones orfes, en un desemparament que pot ser subjectiu, però és desemparament.

La crisi econòmica, o bé l’engany financer actual en forma piramidal, sembrarà noves formes que en realitat no són altres que reinventar o transformar allò que les cultures ancestrals han fet sempre: l’autogestió per a la supervivència. Mentre esperem que els teòrics pensadors vegin la necessitat de formar i establir nous criteris per capacitar les persones per a les incerteses que els portarà la vida. Com sempre passa la societat civil s’avança als esdeveniments, en actuacions arriscades, tot i que  aquestes serien les tasques i les decisions de poder que haurien de fer els que diuen representar el poble. El seu futur més immediat es seguir amb les mateixes  polítiques del dia a dia , seguint hipotecant el futur del planeta i dels seus habitants.

Tot i que la paraula sembla simple, autogestió, és a dir la gestió d’un mateix, tenim tan arrelades les formes jerarquitzades que ens diuen el que hem fer, com ho hem de fer i per què ho hem de fer que per  ensenyar-nos a pensar de forma lliure, i de forma crítica, cal una desprogramació, o com diu Chomsky, una deseducació,  per ser capaços de fer una cosa ancestral, gestionar-se un mateix,  qui tingui capacitats, evidentment.

Voler autogestionar-se té reptes i components difícils. No hi caben situacions de voler responsabilitzar els altres, sinó a nosaltres mateixos. Per això  primerament cal acceptar les mancances com a ésser humà, per  no frustrar-se.

Hi ha conceptes claus dins de l’autogestió, com en totes les accions que fem a la vida: entregar-se a la comunitat, responsabilitat per reconèixer i acceptar les conseqüències dels fets i  de les accions realitzades lliurament i per decisió pròpia.

Els espais lliures, o d’autogestió, són necessaris per a la circulació social, cal que hi hagi una facilitació comunitària cap a l’empoderament de les persones com a ciutadans capaços d’autogestionar-se. Per què considero que són necessaris aquests espais? Una raó fonamental és que tothom hi té cabuda, per la qual cosa també tenim un repte més gran, acceptar allò que ens és diferent o desconegut. Espais que de fet haurien d’autogestionar-se sense normes, o bé amb normes mòbils que determinarà la pròpia comunitat a mesura que flueixin determinades necessitats.

En l’autogestió penso que hi ha un compromís ideològic important per  consolidar espais per a accions amb objectius de futur en què siguin possibles contextos de facilitació cap a una transparència, una organització, i unes relacions interpersonals en comunitat.

Una de les màximes de l’autogestió penso que és saber jugar amb les presències i les absències de les persones, ja que tothom és necessari però cal que en la suma  ningú sigui imprescindible per al  funcionament en comunitat.

La capacitat crítica ha de formar part de tot en la vida, però principalment dels nous espais que es creen o que es construeixen mentre anem formant, deformant o transformant, com un aprenentatge lliure.

El repte, però, més gran de l’autogestió és possibilitar la transformació de contextos existents jerarquitzats cap a espais assemblearis i autogestionats per tal de ser més participatius i amb una gestió més transparent.

Neus Fàbregues Teixidor

aprenent de ciutadana.

INICIS

LA HUMANITAT, l’inici del procés d’humanització.

Hem necessitat de  la secularització del pensament al llarg de la història moderna, donant força a la raó, com a pensament fort i amb sentit únic. Hem arribat a creure que tot el que ve de l’home i per a l’home és bo.  Les forces superiors  o divines han estat suplantades per  lleis on el valor era la  justícia de la persona. Hem passat de la divinització del món a la seva hominització.

En el moment actual i en el món occidental, sabem que les lleis són necessàries però alhora inútils, perquè segons qui hi hagi davant del tribunal prenen una o altra interpretació. Les lleis davant de la comunitat estan perdent valor. Hem arribat a pensar i creure que les lleis arribarien a ser el “summum” de la legalitat, que serien igualitàries, considerades respectuoses vers als altres humans. I no ha estat així.

El santuari de codis i lleis de l’organització sociocultural en els països anomenats democràtics, no són cap paradigma per on es pugui començar a reestructurar la justícia, l’empoderament i la igualtat de les comunitats. Cal doncs una secularització del papa-estat, i fer caure el sentit únic de l’individu, i començar a prendre força pensaments de comunitats de base, autogestionades, on la proximitat sigui un eix, on no siguin forces jeràrquiques les que decideixen sobre els altres.

El procés d’humanització, està al meu entendre, en una nova etapa inicial, el de la des-hominització de l’entorn i de l’ésser humà, per tant d’un pensament molt complex però no impossible. Ens trobem a l’inici d’una nova humanització on el concepte de l’ésser per si sol  deslligat del món en què interactua i posat en el seu lloc just no té sentit.  Vivim en una societat-món on han de prevaldre les comunitats que entenen la vida lligada entre el planeta i la comunitat.

Primerament, cal entendre’s amb la paraula i el llenguatge de la comunitat que vol organitzar-se, hi ha un aprenentatge que és llarg, difícil, complex, per poder arribar a la comprensió amb l’altre, per així iniciar dinàmiques de coneixement, només del coneixement podem saber-nos les necessitats.

Estem fent salts importants en el creixement de la humanització, l’entorn educa, l’escola ensenya, als anys noranta del segle passat es parlava de la ciutats educadores, ara ja estem en un pas més, la comunitat de base s’ha d’autorganitzar per ser ciutadans protagonistes, conscients i críticament compromesos en la pròpia construcció del futur.

Tot això és possible amb la transformació de la base en petites comunitats autogestionades, crear nous espais, on sigui propícia una mundologia de la vida de cada dia, com a eix vertebrador. En les societats jerarquitzades hem creat ciutadans experts que no coneixen la base per on se sustenta. Hem de deixar a part el concepte  de tutela com a ciutadà i recuperar  els inicis de la humanitat  en què les comunitats  s’autogestionaven,  començar a arrelar nous fonaments.

26 febrer 2012

ciutats educadores

Figueres una ciutat educadora: un repte per l’aprenentatge per ser ciutadans de ple dret.

Tot i que la idea de la ciutats educadores va sorgir als anys noranta del darrer segle no es cap idea obsoleta, sinó ans al contrari ja que ens trobem en una societat globalitzada i globalitzadora, on hi hagut una gran influència de migracions de tot tipus, i alhora una migració interna per la  deslocalització del treball, per tan, estem situats en una ciutat la de Figueres que funciona amb  paràmetres diferents als anys noranta, donat que la pròpia ciutadania no viu de forma estable, ni fixe, ni de forma sòlida, socialment parlant per situacions diferents. Abans la societat es mantenia amb un format poc variable, ara ens trobem en una societat líquida, variable i variant on moltes persones no han passat per una alfabetització digitalment parlant.

Venim d’una manera de fer on el coneixement com a tal, semblava que s’adquiria, només, durant l’escolarització formal i que quedava dipositat en el saber per a sempre; però, no es així, per molts motius. Per una banda,  l’aprenentatge cal renovar-lo a cada instant, i al llarg de tota la vida, ja que  les habilitats tècniques i l’educació centrada en el treball no són fixes; Per altra banda, per desenvolupar-nos com individus dins de la societat cal fer una aprenentatge per a arribar ser ciutadans de ple dret.

L’educació que ofereix l’entorn  social i cultural la trobem en totes les accions diàries, unes de forma conscients i unes altres inconscients. L’objectiu final del repte de la ciutat educadora és donar eines als ciutadans, amb accions participatives, comunitàries i actives per ser ciutadans actius i reactius,  per tal de  ser capaços d’afrontar qualsevol presa de decisions que ens puguin trobar en cada moment de la vida.

L’educació permanent no es un sistema, ni un sector educatiu, sinó  el principi en el qual es funda l’organització global del sistema, tot i que estaríem parlant de l’educació informal, com es el cas de la ciutats educadores, que no té legislació al respecte, ni tampoc recursos econòmics i ni humans assignats ni pressupostats, és un repte d’encarar cap  el futur més immediat i amb als nous paradigmes en que ens trobem en aquesta societat del segle XXI.

Aprofitar tots els esdeveniments  culturals i socials programats, per a  portar a terme accions fora dels espais –descontextualitzar per divulgar- on es desenvoluparan els propis esdeveniments: Teatre, Museus, escoles, pavellons esportius…

Veiem l’aprenentatge com un fet on totes les  disciplines  s’hi han de relacionar, per tal de poder fer un abordatge des de tots els àmbits que intervenen en l’educació i la cultura per tal de millorar el procés d’aprenentatge, el de ser un ciutadà de ple dret.

L’escola com a comunitat representant de l’educació formal no pot assumir en solitari la tasca d’educar, per la complexitat i pel procés d’interacció que comporta aquesta acció. Per la qualcosa cal desenvolupar un programa estratègic a la ciutat de Figueres per interactuar amb tots els agents socials, culturals i educatius per fer un desenvolupament concret d’una acció de Ciutat Educadora per afrontar nous reptes d’una societat en canvi.

Una proposta d’acció per portar a terme seria donar la possibilitat de disposar d’espais de trobada-  com petites comunitats d’aprenentatge-  fora del context formal de l’educació, aquesta acció genera ja de per sí una acció de comunicació i de relació  diferent al rol predeterminat a la que estem subjectes i habituats.

Una de les formes seria l’oferta i l’intercanvi de coneixement, aquest fet obliga a utilitzar diàlegs amb un entorn desconegut del que és individual i particular -per tant la comunicació ha de ser acurada- a un entorn col.lectiu i comunitari. Aquest seria el camí del procés de construcció d’una acció d’aprenentatge en comunitat.

El fet d’estar en un món globalitzat, fa perdre l’idea de la societat com a referent, l’aspecte social  ha estat reemplaçat pel ciutadà. Aquest es troba immers dins de la defensa dels drets culturals de la modernitat  com un nou paradigma cultural. La possibilitat d’obrir-nos al món és un dels objectius de l’educació global, per engrescar a la màxima quantitat de ciutadania com un exercici de drets del ciutadà. L’oferta de Figueres Educa entesa com un lloc en l’espai de la  trama urbana que permet la legitimització dels interessos  del subjectes i la defensa dels drets en referència a la modernitat. L’acció educativa ha  de desprendre’s dels murs de les institucions sòlides, fer com en el seu dia va fer l’antipsiquiatria, que va sortir dels murs on es trobaven, i fer-se visibles en les múltiples produccions i béns culturals, capaços aquests de donar lloc als subjectes en la construcció d’espais d’apropiació i pertinença: música, poesia, rap, teatre, espectacles, “performances”… Cal entrelligar elements culturals de diversa índole en diverses xarxes, per provocar nous i diferents resultats com nous materials capaços de construir activitats impensables. Espais de cultura on aquestes accions obrint el cami del repte a l’aprenentatge al llarg de la vida, com un repte de ser un ciutadà informat, educat, i que pogui oferir a Figueres,  la màxima expressió de les seves capacitats.

Neus Fàbregues Teixidor

Aprenent de ciutadana.

Marc 2011.