TUTELATGE VS AUTOGESTIÓ
El benestar econòmic ens ha
educat en l’ assistencialisme
paternalista el qual, en el marc de les intervencions
socioeducatives-sociosanitàries-socioculturals, ens ha ensenyat i ha propagat
el desig de ser tutelats. Marc teòric que delimitava tot amb normes i no
deixava res al criteri de l’interessat, per no perdre’s en el camí de la vida
establerta i prefixada. Aquest model ha servit per una temporada en el moment
més àlgid del capitalisme de ficció, però davant de la davallada del benestar
econòmic deixa moltes persones orfes, en un desemparament que pot ser
subjectiu, però és desemparament.
La crisi econòmica, o bé l’engany financer actual en forma piramidal,
sembrarà noves formes que en realitat no són altres que reinventar o
transformar allò que les cultures ancestrals han fet sempre: l’autogestió per a
la supervivència. Mentre esperem que els teòrics pensadors vegin la necessitat
de formar i establir nous criteris per capacitar les persones per a les
incerteses que els portarà la vida. Com sempre passa la societat civil s’avança
als esdeveniments, en actuacions arriscades, tot i que aquestes serien les tasques i les decisions de
poder que haurien de fer els que diuen representar el poble. El seu futur més
immediat es seguir amb les mateixes polítiques
del dia a dia , seguint hipotecant el futur del planeta i dels seus habitants.
Tot i que la paraula sembla simple, autogestió,
és a dir la gestió d’un mateix, tenim tan arrelades les formes jerarquitzades
que ens diuen el que hem fer, com ho hem de fer i per què ho hem de fer que per
ensenyar-nos a pensar de forma lliure, i
de forma crítica, cal una desprogramació, o com diu Chomsky, una
deseducació, per ser capaços de fer una
cosa ancestral, gestionar-se un mateix,
qui tingui capacitats, evidentment.
Voler autogestionar-se té reptes i components difícils. No hi caben
situacions de voler responsabilitzar els altres, sinó a nosaltres mateixos. Per
això primerament cal acceptar les
mancances com a ésser humà, per no
frustrar-se.
Hi ha conceptes claus dins de l’autogestió, com en totes les accions
que fem a la vida: entregar-se a la comunitat, responsabilitat per reconèixer i
acceptar les conseqüències dels fets i de les accions realitzades lliurament i per
decisió pròpia.
Els espais lliures, o d’autogestió, són necessaris per a la circulació social,
cal que hi hagi una facilitació comunitària cap a l’empoderament de les
persones com a ciutadans capaços d’autogestionar-se. Per què considero que són
necessaris aquests espais? Una raó fonamental és que tothom hi té cabuda, per
la qual cosa també tenim un repte més gran, acceptar allò que ens és diferent o
desconegut. Espais que de fet haurien d’autogestionar-se sense normes, o bé amb
normes mòbils que determinarà la pròpia comunitat a mesura que flueixin
determinades necessitats.
En l’autogestió penso que hi ha un compromís ideològic important per consolidar espais per a accions amb objectius
de futur en què siguin possibles contextos de facilitació cap a una
transparència, una organització, i unes relacions interpersonals en comunitat.
Una de les màximes de l’autogestió penso que és saber jugar amb les presències
i les absències de les persones, ja que tothom és necessari però cal que en la
suma ningú sigui imprescindible per al funcionament en comunitat.
La capacitat crítica ha de formar part de tot en la vida, però
principalment dels nous espais que es creen o que es construeixen mentre anem
formant, deformant o transformant, com un aprenentatge lliure.
El repte, però, més gran de l’autogestió és possibilitar la
transformació de contextos existents jerarquitzats cap a espais assemblearis i
autogestionats per tal de ser més participatius i amb una gestió més
transparent.
Neus Fàbregues Teixidor
aprenent de ciutadana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada