INICIS

LA HUMANITAT, l’inici del procés d’humanització.

Hem necessitat de  la secularització del pensament al llarg de la història moderna, donant força a la raó, com a pensament fort i amb sentit únic. Hem arribat a creure que tot el que ve de l’home i per a l’home és bo.  Les forces superiors  o divines han estat suplantades per  lleis on el valor era la  justícia de la persona. Hem passat de la divinització del món a la seva hominització.

En el moment actual i en el món occidental, sabem que les lleis són necessàries però alhora inútils, perquè segons qui hi hagi davant del tribunal prenen una o altra interpretació. Les lleis davant de la comunitat estan perdent valor. Hem arribat a pensar i creure que les lleis arribarien a ser el “summum” de la legalitat, que serien igualitàries, considerades respectuoses vers als altres humans. I no ha estat així.

El santuari de codis i lleis de l’organització sociocultural en els països anomenats democràtics, no són cap paradigma per on es pugui començar a reestructurar la justícia, l’empoderament i la igualtat de les comunitats. Cal doncs una secularització del papa-estat, i fer caure el sentit únic de l’individu, i començar a prendre força pensaments de comunitats de base, autogestionades, on la proximitat sigui un eix, on no siguin forces jeràrquiques les que decideixen sobre els altres.

El procés d’humanització, està al meu entendre, en una nova etapa inicial, el de la des-hominització de l’entorn i de l’ésser humà, per tant d’un pensament molt complex però no impossible. Ens trobem a l’inici d’una nova humanització on el concepte de l’ésser per si sol  deslligat del món en què interactua i posat en el seu lloc just no té sentit.  Vivim en una societat-món on han de prevaldre les comunitats que entenen la vida lligada entre el planeta i la comunitat.

Primerament, cal entendre’s amb la paraula i el llenguatge de la comunitat que vol organitzar-se, hi ha un aprenentatge que és llarg, difícil, complex, per poder arribar a la comprensió amb l’altre, per així iniciar dinàmiques de coneixement, només del coneixement podem saber-nos les necessitats.

Estem fent salts importants en el creixement de la humanització, l’entorn educa, l’escola ensenya, als anys noranta del segle passat es parlava de la ciutats educadores, ara ja estem en un pas més, la comunitat de base s’ha d’autorganitzar per ser ciutadans protagonistes, conscients i críticament compromesos en la pròpia construcció del futur.

Tot això és possible amb la transformació de la base en petites comunitats autogestionades, crear nous espais, on sigui propícia una mundologia de la vida de cada dia, com a eix vertebrador. En les societats jerarquitzades hem creat ciutadans experts que no coneixen la base per on se sustenta. Hem de deixar a part el concepte  de tutela com a ciutadà i recuperar  els inicis de la humanitat  en què les comunitats  s’autogestionaven,  començar a arrelar nous fonaments.

26 febrer 2012