Reflexió d’una aprenent de l’ofici d’educador@
social sobre el VI Congrés Estatal d’Educació Social 2012, tres dies intensos en
què sis-centes persones que tenen algun punt d’interconnexió amb la professió han
escoltat i exposat propostes, activitats, innovacions i alguna experiència per
a la reflexió. Sota els efectes del que comporta una trobada no virtual
d’interrelacions personals, he après molt, i només sé que encara m’haig d’
interpel·lar més i més.
Com a estudiant aplicada vaig seguir la
presentació inaugural del Congrés per
part del president del CGCEES i per polítics de la Comunitat Valenciana i de
l’Ajuntament de València: a part de
bones paraules i justificacions sobre la crisi
i com influeix en les polítiques socials, em van sorprendre els
aplaudiments generalitzats per les paraules políticament correctes, buides i exiliades de la realitat.
A la tarda de la inauguració, vaig escoltar la
ponència de Jordi Solé, Asun Pie i
Francesc Garreta amb el nom: El malestar en una Sociedad terapèutica: el
papel de la educación social. Es va plantejar com l’educació social s’ha
convertit en una estratègia més del poder terapèutic (higienisme mèdic) per tal
que els individus se sostinguin en la seva precarietat existencial. El malestar
sorgit de la societat actual en què es treballa l’adaptació del subjecte, el
que hem permet vincular-ho, amb les paraules de la Graciela Frigerio, quan
demana que ens preguntem pel lloc que ocupa el subjecte en les nostres pràctiques.
Podem fer la reflexió que el subjecte és la base de la filiació simbòlica en
allò comú a tots, i aleshores en forma de metàfora sorgeix l’Estat.
Vaig seguir altres ponències, entre elles la
que participava l’Óscar Martínez i Francesc Garrote de la Fundació Pere Tarrés sota
el nom L’avaluació entre iguals, entesa no només com un exercici formatiu sinó com un
acte polític. Allò que s’ha de
reconèixer a l’altre i interpel·lar amb
l’efecte mirall, per provocar espais on hi hagi cabuda per l’avaluació en cada
pràctica d’una activitat.
El Congrés va acabar amb la intervenció de la
Graciela Frigerio que amb paraules articulades, educades i pensades deixava anar
a l’aire tot el que s’havia dit, va fer una síntesi del que havia significat el Congrés. Va diferenciar entre el concepte d’experiència
i el d’activitat, entenent l’experiència com allò que pot modificar l’entorn. La
innovació de la repetició. Per la qual cosa va convidar els assistents a pensar
i repensar-nos en l’educació entesa com la interrupció de les injustícies, per
això cal ser obstinat i persistent en l’ofici d’ensenyar. Cal sotmetre les
paraules a consideracions crítiques i qüestionar-nos el significat de les
paraules per no acabar analfabets i presos de les mateixes paraules que es
perverteixen.
Per a Graciela mai no es pot saber tot, a
vegades sabem només punts de l’art polític d’educar. Treballar és posar-se a pensar per poder treballar junts, quan sabem que no hi ha
possibilitat de treballar junts perquè hi ha subjectes que estan absents. Va
fer referència a la guerra com una metàfora de la violència estructural actual en
què l’entorn es va transformant, es va tornant més deshumà i s’esborra el
contorn de semblança de l’altre.
Comprendre l’altre per arribar a entendre que tots
en soms part, en formem part i tenim part en l’ofici d’educar. Segur que amb
aquesta premissa podríem començar a construir el programa del que hauria de ser
el proper Congrés que ens hauria de portar a pensar si anem pel camí de treballar en la línia de
poder interpel·lar, interrompre, buidar i articular amb l’altre com a base de l’educació social.
Al vespre abans de la clausura Leo Bassi va fer de bufó en el Congrés, amb l’auditori
ple de gom a gom, va presentar l’espectacle Utopia, una barreja d’ironia i un
humor càustic del món de les finances i els interessos del poder i que va acabar oferint un final clàssic de circ, vestit de pallasso blanc instigador de l’humanisme,
presentant el seu amor a la naturalesa representat pel seu Déu en forma d’aneguet
com a símbol a la seva nova religió “la patologia”. Els aplaudiments varen ser amb
ritmes, tons, graus, temps diferents; el
públic es va posicionar abans del sopar de Gala, esdeveniment que el Miquel
Rubio estudiant i company de curs ben segur en parlarà que en la seva web: http://migrubio.wordpress.com/
Fent ús de l’atreviment d’una aprenent,
ingènua, he expressat en paraules tot un munt de reflexions que amb el temps aniré
lligant, influïda per l’enriquiment dels
comentaris fets per l’equip de professors i consultors Miquel Castillo, Òscar
Martinez, Segundo Moyano, Asun Pie, Jordi Planella i Jordi Solé.
Neus Fàbregues i
Teixidor
Estudiant Grau
d’Educació Social- UOC-
fabreguesneus@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada