dilluns, 14 de maig del 2012

reflexions del VI Congrés d'Educador@s Socials a València.


Reflexió d’una aprenent de l’ofici d’educador@ social sobre el VI Congrés Estatal d’Educació Social 2012, tres dies intensos en què sis-centes persones que tenen algun punt d’interconnexió amb la professió han escoltat i exposat propostes, activitats, innovacions i alguna experiència per a la reflexió. Sota els efectes del que comporta una trobada no virtual d’interrelacions personals, he après molt, i només sé que encara m’haig d’ interpel·lar més i més.
Com a estudiant aplicada vaig seguir la presentació inaugural  del Congrés per part del president del CGCEES i per polítics de la Comunitat Valenciana i de l’Ajuntament de València:  a part de bones paraules i justificacions sobre la crisi  i com influeix en les polítiques socials, em van sorprendre els aplaudiments generalitzats per les paraules políticament correctes,  buides i exiliades de la realitat.
A la tarda de la inauguració, vaig escoltar la ponència de Jordi Solé, Asun Pie  i Francesc Garreta  amb el nom: El malestar en una Sociedad terapèutica: el papel de la educación social. Es va plantejar com l’educació social s’ha convertit en una estratègia més del poder terapèutic (higienisme mèdic) per tal que els individus se sostinguin en la seva precarietat existencial. El malestar sorgit de la societat actual en què es treballa l’adaptació del subjecte, el que hem permet vincular-ho, amb les paraules de la Graciela Frigerio, quan demana que ens preguntem pel lloc que ocupa el subjecte en les nostres pràctiques. Podem fer la reflexió que el subjecte és la base de la filiació simbòlica en allò comú a tots, i aleshores en forma de metàfora sorgeix l’Estat.
Vaig seguir altres ponències, entre elles la que participava l’Óscar Martínez i Francesc Garrote de la Fundació Pere Tarrés  sota el nom L’avaluació entre iguals,  entesa  no només com un exercici formatiu sinó com un acte polític.  Allò que s’ha de reconèixer a l’altre i  interpel·lar amb l’efecte mirall, per provocar espais on hi hagi cabuda per l’avaluació en cada pràctica d’una activitat.
El Congrés va acabar amb la intervenció de la Graciela Frigerio que amb paraules articulades, educades i pensades deixava anar a l’aire tot el que s’havia dit, va fer una síntesi del que havia  significat el Congrés.  Va diferenciar entre el concepte d’experiència i el d’activitat, entenent l’experiència com allò que pot modificar l’entorn. La innovació de la repetició. Per la qual cosa va convidar els assistents a pensar i repensar-nos en l’educació entesa com la interrupció de les injustícies, per això cal ser obstinat i persistent en l’ofici d’ensenyar. Cal sotmetre les paraules a consideracions crítiques i qüestionar-nos el significat de les paraules per no acabar analfabets i presos de les mateixes paraules que es perverteixen.
Per a Graciela mai no es pot saber tot, a vegades sabem només punts de l’art polític d’educar.  Treballar és posar-se a pensar per poder  treballar junts, quan sabem que no hi ha possibilitat de treballar junts perquè hi ha subjectes que estan absents. Va fer referència a la guerra com una metàfora de la violència estructural actual en què l’entorn es va transformant, es va tornant més deshumà i s’esborra el contorn de semblança de l’altre.
Comprendre l’altre per arribar a entendre que tots en soms part, en formem part i tenim part en l’ofici d’educar. Segur que amb aquesta premissa podríem començar a construir el programa del que hauria de ser el proper Congrés que ens hauria de portar a pensar  si anem pel camí de treballar en la línia de poder interpel·lar, interrompre, buidar i articular amb  l’altre com a base de l’educació social.
Al vespre abans de la clausura Leo Bassi  va fer de bufó en el Congrés, amb l’auditori ple de gom a gom, va presentar l’espectacle Utopia, una barreja d’ironia i un humor càustic del món de les finances i els interessos del poder i que  va acabar oferint un final clàssic de circ,  vestit de pallasso blanc instigador de l’humanisme, presentant el seu amor a la naturalesa representat pel seu Déu en forma d’aneguet com a símbol a la seva nova religió “la patologia”. Els aplaudiments varen ser amb ritmes, tons,  graus, temps diferents; el públic es va posicionar abans del sopar de Gala, esdeveniment que el Miquel Rubio estudiant i company de curs ben segur en parlarà que en la seva web:  http://migrubio.wordpress.com/
Fent ús de l’atreviment d’una aprenent, ingènua, he expressat en paraules tot un munt de reflexions que amb el temps aniré lligant, influïda  per l’enriquiment dels comentaris fets per l’equip de professors i consultors Miquel Castillo, Òscar Martinez, Segundo Moyano, Asun Pie, Jordi Planella i Jordi Solé.

Neus Fàbregues i Teixidor
Estudiant Grau d’Educació Social- UOC-
fabreguesneus@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada