Passar de puntetes amb la boca tancada, el cap
cot, mirant al buit i no dir les coses pel seu nom, no resolt ni ajuda a sortir
de la crisi. Si obviem la situació és acceptar i exaltar el conformisme.
No és una crisi puntual sinó una guerra econòmica que ens ha declarat el
món financer, un deute privat que hem de fer front amb diner públic, un diner
públic que administren irresponsables que viuen fora de la realitat social que
maneguen uns partits polítics responsables de la situació en la que ens trobem,
tots amb la seva part de coresponsabilitat segons el poder que han exercit. Amb
un logotip comú, el nas d’en Pinotxo, mitges veritats que duren el moment en
que parlen.
Parlen de rescat i no hem de confondre que
es rescaten ells mateixos, el seu capital.
No rescaten cap persona del carrer ni de l’entorn social, ni els elements culturals, res que
afecta a les persones d’arran de terra, de la ciutadania emprenyada, indignada,
de la que ha treballat i que no ha especulat, que ha viscut i viu amb la
tranquil·litat de ser persona preocupada pel futur del planeta, humil, que de
prop o de lluny s’ha preocupat, però ha cregut que algú amb seny resoldria els
seus problemes. Només han resolt l’interès econòmic globalitzat, fent
polítiques d’endeutament privat, personal i institucional. I que ara pagarem
durant generacions un deute extern que molts trobàvem injust quan el patien
països en vies de desenvolupament... Sí, estem allà mateix i sembla increïble
ara soms els països del sud del món occidental, aquells que acollíem i que amb
la suor dels altres volíem viure com els serials de la televisió, viatjar amb
primera classe, ah..! i a “low cost”, tenir un cotxe nou cada any, vacances
pagades, i un pla de jubilació tan era on s’invertien el nostre capital, el
rendiment era el que comptava.
Estem dins d’un neofeudalisme europeu i
nosaltres diguem que vivim en una democràcia... això és Dictadura econòmica, poca
broma, i només escolto la frase: "és el que hi ha". No! és el que
nosaltres volem que hi hagi. Fins quan?
És el moment de fer debats de quin
model i a quin paradigma cal orientar-nos: al dret natural, a l’antiga Grècia,
la economia de subsistència, a la pressió fiscal dels països del nord, al canvi
de codi penal on s’empresoni als qui fan malversació del diner públic, a l’economia
del do enfront l’economia de mercat, fer una crida a la insubmissió econòmica
fins que no hi hagi una gestió racional dels recursos...tot són idees per a
debatre i començar.
Neus Fàbregues
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada