CAFÉ ROYAL

Poesia al Royal

El cafè Royal, un espai genuí i local a la vida de Figueres, una grata  vetllada de poesia en un capvespre de Figueres, lectura de poesia de l’obra Vida Menor del poeta empordanès Raimon Gil Sora.

Una lectura de poemes enmig de jugadors d’escacs, petites rotllanes de trobades d’amics i d’un paisatge social, que té vida i dona un espai a la ciutat, fora dels estereotips de les grans ciutats, on totes com un uniforme s’han construït amb estores de franquícies normativitzades i generalitzades, on la pertinença s’ha exiliat, tot pren un aire cosmopolita buit de contingut de compra per catàleg que iguala al mal gust i  estandarditza la ciutat. Sota l’intent que volen prendre un aire de solera amb pintures i vernissos envellits de laboratori i decoracions que tenen molt que desitjar s’han convertit en espais que  han perdut l’olor d’humà.

El Royal un espai que penso que ha de perdurar, i espero que facin tot el que vulguin a la part superior de l’edifici, però ciutadans de Figueres no deixeu perdre l’únic lloc que resta a la ciutat i que no cal decorar per compra de catàleg, un espai que deixa marge i possibilita relacions i  interrelacions socials on tot té solera humana i harmonitzadora, sinó que ho preguntin als poetes, un patrimoni social i cultural a la vida de Figueres, no deixeu que les finances dirigeixin els vostres cors, aleshores la poesia no aflora ni floreix.

Una aprenent a ciutadana.

Neus Fàbregues Teixidor

reflexions del VI Congrés d'Educador@s Socials a València.

Reflexió d’una aprenent de l’ofici d’educador@ social sobre el VI Congrés Estatal d’Educació Social 2012, tres dies intensos en què sis-centes persones que tenen algun punt d’interconnexió amb la professió han escoltat i exposat propostes, activitats, innovacions i alguna experiència per a la reflexió. Sota els efectes del que comporta una trobada no virtual d’interrelacions personals, he après molt, i només sé que encara m’haig d’ interpel·lar més i més.

Com a estudiant aplicada vaig seguir la presentació inaugural  del Congrés per part del president del CGCEES i per polítics de la Comunitat Valenciana i de l’Ajuntament de València:  a part de bones paraules i justificacions sobre la crisi  i com influeix en les polítiques socials, em van sorprendre els aplaudiments generalitzats per les paraules políticament correctes,  buides i exiliades de la realitat.

A la tarda de la inauguració, vaig escoltar la ponència de Jordi Solé, Asun Pie  i Francesc Garreta  amb el nom: El malestar en una Sociedad terapèutica: el papel de la educación social. Es va plantejar com l’educació social s’ha convertit en una estratègia més del poder terapèutic (higienisme mèdic) per tal que els individus se sostinguin en la seva precarietat existencial. El malestar sorgit de la societat actual en què es treballa l’adaptació del subjecte, el que hem permet vincular-ho, amb les paraules de la Graciela Frigerio, quan demana que ens preguntem pel lloc que ocupa el subjecte en les nostres pràctiques. Podem fer la reflexió que el subjecte és la base de la filiació simbòlica en allò comú a tots, i aleshores en forma de metàfora sorgeix l’Estat.

Vaig seguir altres ponències, entre elles la que participava l’Óscar Martínez i Francesc Garrote de la Fundació Pere Tarrés  sota el nom L’avaluació entre iguals,  entesa  no només com un exercici formatiu sinó com un acte polític.  Allò que s’ha de reconèixer a l’altre i  interpel·lar amb l’efecte mirall, per provocar espais on hi hagi cabuda per l’avaluació en cada pràctica d’una activitat.

El Congrés va acabar amb la intervenció de la Graciela Frigerio que amb paraules articulades, educades i pensades deixava anar a l’aire tot el que s’havia dit, va fer una síntesi del que havia  significat el Congrés.  Va diferenciar entre el concepte d’experiència i el d’activitat, entenent l’experiència com allò que pot modificar l’entorn. La innovació de la repetició. Per la qual cosa va convidar els assistents a pensar i repensar-nos en l’educació entesa com la interrupció de les injustícies, per això cal ser obstinat i persistent en l’ofici d’ensenyar. Cal sotmetre les paraules a consideracions crítiques i qüestionar-nos el significat de les paraules per no acabar analfabets i presos de les mateixes paraules que es perverteixen.

Per a Graciela mai no es pot saber tot, a vegades sabem només punts de l’art polític d’educar.  Treballar és posar-se a pensar per poder  treballar junts, quan sabem que no hi ha possibilitat de treballar junts perquè hi ha subjectes que estan absents. Va fer referència a la guerra com una metàfora de la violència estructural actual en què l’entorn es va transformant, es va tornant més deshumà i s’esborra el contorn de semblança de l’altre.

Comprendre l’altre per arribar a entendre que tots en soms part, en formem part i tenim part en l’ofici d’educar. Segur que amb aquesta premissa podríem començar a construir el programa del que hauria de ser el proper Congrés que ens hauria de portar a pensar  si anem pel camí de treballar en la línia de poder interpel·lar, interrompre, buidar i articular amb  l’altre com a base de l’educació social.

Al vespre abans de la clausura Leo Bassi  va fer de bufó en el Congrés, amb l’auditori ple de gom a gom, va presentar l’espectacle Utopia, una barreja d’ironia i un humor càustic del món de les finances i els interessos del poder i que  va acabar oferint un final clàssic de circ,  vestit de pallasso blanc instigador de l’humanisme, presentant el seu amor a la naturalesa representat pel seu Déu en forma d’aneguet com a símbol a la seva nova religió “la patologia”. Els aplaudiments varen ser amb ritmes, tons,  graus, temps diferents; el públic es va posicionar abans del sopar de Gala, esdeveniment que el Miquel Rubio estudiant i company de curs ben segur en parlarà que en la seva web:  http://migrubio.wordpress.com/

Fent ús de l’atreviment d’una aprenent, ingènua, he expressat en paraules tot un munt de reflexions que amb el temps aniré lligant, influïda  per l’enriquiment dels comentaris fets per l’equip de professors i consultors Miquel Castillo, Òscar Martinez, Segundo Moyano, Asun Pie, Jordi Planella i Jordi Solé.

Neus Fàbregues i Teixidor

Estudiant Grau d’Educació Social- UOC-

fabreguesneus@gmail.com

tothom té opinió

La diversitat social, és un fenonem que trobem a Figueres i a totes les ciutats del nostre entorn, i en totes les èpoques de la història. No pensem pas que ara és més que mai. De fluxos migratoris n’hi hagut sempre, catalans a Cuba, catalans a Alemanya, murcians a Catalunya per construir les vies dels trens, els andalusos dels anys seixanta, i la darrera migració amb dos col·lectius majoritaris, per una banda nord-africans cridats per a treballar els camps a preus baixos perquè ningú volia treballar, i sud-americans cridats per cuidar dels nostres avis adinerats que els familiars atavaletats no podíem assistir.

Ara, tot són lamentacions, quanta gent que arribat! No els hem cridat? Eren més barats, i ara no ens interessen, oblidem que  són persones com nosaltres i que justament hem de treballar perquè siguin ciutadans de ple dret, que tenen una opinió pròpia, conscient i responsable.

Aquesta diversitat no és una qüestió menor, i per afrontar els reptes hem d’aprendre a conviure en la diversitat i això exigeix l’aprenentatge d’un valors. El nostre futur només depèn de la capacitat que tinguem com a ciutadans de crear espais per a fer compatible el coneixement dels valors democràtics, i això és una tasca de tothom, per aconseguir la finalitat que les persones, sense exclusions, adquireixin l’etiquetatge de ciutadans. No si val i no podem fer diferències, i sembla què és la tònica dominant de l’etnocentrisme actual, que els primers d’un lloc tenen més drets. Els drets els hem de lluitar cada dia, i no ens deixem enganyar, pel domini majoritari de voler-nos carregar allò que es diferent, en la diferència hi ha la riquesa. No podem tolerar que el pitjor enemic de l’últim sigui el penúltim, i encara menys que els que no es varen queixar dels penúltims ara es queixin dels últims: No puc com a persona acceptar el populisme que creix com una taca d’oli.

Neus Fàbregues

Publicat a Ciutat dels Brivalls 2010

atenea

Atenea, una secció del Casino Menestral,   porta a la ciutat de Figueres una tasca important, com és la de convidar  persones de renom, en els diferents camps de la cultura i coneixement. Enguany ha programat un cicle de  xerrades on el tema principal ha estat l’Ètica. L’Ètica en cada un dels apartats en què la persona convidada n’és especialista.  He pogut assistir a tres de les conferències del cicle.

La primera xerrada fou d’ètica i educació a càrrec de Salvador Cardús,  va tenir un gran èxit d’aplaudiments entre els assistents, no va dir res que no digui cada dia pels programes que sovinteja com a orador professional i mediàtic. Penso  que sota aquest títol, Ètica i Educació, el Sr. Cardús podia haver-se prepara’t la conferència, però no va ser així, va improvisar amb les mateixes anècdotes de la darrera xerrada en què el títol no era el mateix, no va aportar gaire res. I sota tanta entrega del públic no hi haver ocasió per fer-li preguntes, ja que l’entusiasme col·lectiu respecte al conferenciant era de clamor i convenciment. Al meu entendre, però, un orador que fa trampa amb l’oratòria.

La  tercera xerrada, la segona a la qual vaig assistir,  fou d’ètica i economia, amb doble públic que l’anterior, suposo que  perquè el conferenciant és polèmic,  respecte al que diu la veu majoritària dels que ens tenen acostumats els medis. Un públic molt més nombrós i ampli respecte a l’edat, que va fer que la sala Abdó Terrades del Casino Menestral quedés tan petita que molts estaven a fora, però varen poder seguir, ja que el conferenciat va fer els seu discurs a peu dret i en to alt. Qui sigui seguidor o hagi escoltat l’Arcadi Oliveras, en alguna altra ocasió, podia pensar que es fa repetitiu, però va tenir la capacitat de cenyir-se al títol de la conferència des de la seva postura, i podem estar-hi o no d’acord, amb els seus plantejaments. Va insistir a ser concís per poder tenir temps a obrir torn de paraules, ja que això ajuda al públic a entrar en reflexions. Concís ja que va començar amb el títol “L’economia actual no entén d’ètica”.

La quarta xerrada sota el títol de Ètica i Religió del teòleg Gaspar Mora, un gran especialista del tema,  va estructurar el tema i el va fer entenedor per a un públic no especialista, va fer un repàs sobre l’ètica, ja que no és un tema senzill. Va  centrar el tema no en la religió i l’ètica sinó en el seu vincle amb el cristianisme.   L’ètica i el cristià. El tema central, amb l’explicació del pas de la caiguda de la sacralitat de Déu com un tot i de la secularització del pensament per entrar en una sacralització de l’ésser humà, va aportar reflexions interessants.  El discurs va tenir un espai curt de temps ja que el seu presentador va fer una conferència prèvia sobre el conferenciant que va deixar al públic sense espai per a la intervenció. Un tema tan important com és l’ètica pròpiament dita en un moment de crisis de valors en què calia aclarir molts conceptes. Hi ha encara confusió entre l’ètica i la religió en l’actualitat per part de moltes persones.

El Sr. Mora, va tenir temps de fer la primera pregunta ètica que s’ha qüestionat l’ésser humà en el moment que entra l’ètica pròpiament entesa, amb els moderns. Què fem?

La següents preguntes, com ho fem? I per què ho fem? Varen quedar al tinter, ja que es va centrar  en la vida de Jesús i en els evangelis, no en la Llei de Déu com feien els antics, un gran pas.

He dit tot això, per a dir que a Atenea al meu entendre, li cal fer-se les tres preguntes ètiques que cal repetir-se constantment per avaluar-se i millorar:

Què fem? Com ho fem? Per què ho fem?

A la junta els vaig fer un suggeriment, de fer presentacions més breus, i recuperar els debats que es feien després del discurs de la persona conferenciant, per entrar en reflexió, que és al meu entendre per al que han de servir els cicles de xerrades.

Pot passar que no serveixin per a la reflexió per dos motius: o bé perquè el discurs és buit o bé perquè no es crea l’espai adequat  a per un petit debat.

Com que Atenea  té un públic molt entregat i poc atrevit encoratjo a la Junta a fer-se les reflexions convenients.