HABITAR-SE

CONTRADICCIONS

Viatjar i fer vacances poden ser conceptes contradictoris si entenem que les vacances és un espai de temps per desconnectar de la realitat diària o laboral.

No hi ha viatge perfecte, ni vacances recomanables.  Sempre, la mirada és particular i personal, de fet podem fer viatges virtuals còmodament sense moure'ns de casa. Sovint es fan viatges en poc temps com si es veiés a vol d'ocell, sense poder gaudir de viure en el lloc on es visita, que realment és com es coneix un entorn, ramats de turistes que no saben o no recorden on han estat o en quin any hi van estar.

A la tornada de les vacances, lluny de l'espai urbà en el que visc la vida de cada dia, observo que he reposat, he deixat fluir el meu rellotge intern -que fés el seu tempo-el meu cos s'ha dormit quan ha volgut, ha despertat quan n'ha tingut ganes.

Un lloc  molt senzill que m'ha omplert d'emocions on he trobat persones amb una candidesa pura, honesta, sense grans especulacions, les illes tenen això, m'ha permès  pensar i reposar,  un lloc tan tranquil.  En aquesta illa la població jove encara marxa de forma massiva des dels anys vuitanta envers a països desenvolupats, cercant allò que no tenen, grans infraestructures i serveis a EUA i Canadà, complir el  somni de poder comprar en centres comercials i fer allò que la publicitat els ha venut.  Una contradicció més, ben cert, jo cercava el que just la població en fuig, on no passa res més que el dia a dia de la naturalesa.

Encara per una part important de la població, en el món actual europeu, les vacances i els viatges són una necessitat social. I la vida de qui treballa permet desplaçar-se a les ciutats europees petajades per viatgers de low cost individual i big cost mundial, o al sudest asiàtic en preus assequibles i amb molt confort per inquiets i joves, o els viatgers que van a l'Africa cercant noves experiències i sentir-se exploradors.  Totes vivim en contradicció, siguem les que siguem, ni més ni menys bones, totes amb les nostres desmesures, en més o menys grau depèn de com ho miri o ho analitzi.

Per una banda,  en el món occidental, trobem els que cerquen poder independitzar-se de la família, altres que marxen a fer màsters per formar-se més i més, els que fan de cambrers amb titulacions universitàries per obrir-se lloc, o a treballar a canvi de poder viatjar,  altres en programes d'inserció, i de protecció que esperen amb candeletes polítiques que els afavoreixin per sobreviure en un món on es necessiten capacitats de sortir-se'n o bé saber-se conformar amb poc sense veure's privat per a la supervivència bàsica.

Per altra banda, trobem els milers de desplaçats que van fugint de Síria cap a Europa, que no coincideixen però conviuen en els mateixos espais de travessa de terres en les costes abarrotades de turistes, on arriben barques d'immigrants a la deriva.

Totes elles migrats al cap a la fi, des de diferents perspectives,  enyorats dels seus, però,  mai no ho manifestaran. Unes cerquem sensacions,  emocions  i projeccions personals,  altres sobreviure del lloc d'on fugen. Totes a més,  tenen un altre punt en comú arriben a països llunyans i desconeguts amb una difícil comunicació idiomàtica sense comprendre la cultura i la realitat que els envolta en l'actualitat, només sota la visió estereotipada i idealitzada del lloc que els han venut de l'espai. Altres, trobar el món que els hem mostrat o que els familiars expliquen com una faula falsa, dient que aquí tot es possible, però, sense dir que tot té un preu - molt alt d'esforç, dedicació i enyor-.

Uns porten flors d'Holanda, collides a Etiòpia, altres records originals del producte local fabricats a la Xina,  encara que siguin del país mes llunyà, tothom sense excepció hem participat del consum global mundial en mans de capital xinès. 

Benvinguts a la vida que és l'eterna contradicció,  i Figueres no n'és una excepció.

Flores, 11 d'agost 2015

Soledat

publicat al Setmanari de l'Alt Empordà, dimarts 21 juliol 2015.

SOLEDAT

Una ramblejada convocada a Figueres em va fer reflexionar vers la Soledat. La sensació que vaig tenir passejant em va portar a pensar en les rutines perdudes, la de passejar rambla amunt i rambla avall sola o amb colla, era una necessitat.

Sentir la soledat en un planeta tan humanament ocupat és gairebé un oxímoron, sabent que hi ha poblacions que superen el milió de persones en gran urbs en tots els continents, i en totes hi ha persones soles o bé que pateixen soledat. La Soledat se sent quan esdevé una càrrega que empresona la clarividència,  la concreció  i el sentit de la pròpia vida.

El sentiment i la sensació de sentir la Soledat té poc a veure amb la d'estar sol. La soledat apareix fins i tot, estant envoltat  de família o d'amics, segurament que les cultures afronten de forma diferent el sentiment de la soledat, ara bé, no podem pas frivolitzar una qüestió que fa patir a les persones que viuen soles, o la senten.

Qui manifesta el patiment de sentir-la ho relata com una sensació de buit intern, de reclusió obligada, d'incomprensió que li provoca  malestar. El fet de produir malestar i sentir-lo permanentment a la llarga es converteix amb una malaltia, entesa per malaltia l'absència de benestar.

La soledat no sempre s'ha de relacionar en quelcom negatiu de sentir un malestar, la soledat també es pot cultivar, s'ha de poder suportar, segons Nietzsche la valentia d'una persona es mesura en la capacitat de suportar-la.

Segurament, que socialitzar-nos es bo, però l’exageració d'activitats ja de ben petits - tenir les agendes familiars amb tot el temps ocupat-, segurament fa que s'afronti menys l'espai d'estar sol, com un benefici i com una necessitat. Les persones hem de ser capaces i ser coneixedores que el fet de saber estar sols a cada etapa del cicle vital ens serveix per l’autoconeixement i directament per saber escoltar a l'altre, i o bé senzillament per saber si volem o no estar acompanyats.

Afrontar la Soledat és un aprenentatge vers a respectar-se a si mateix, i per tant és una virtut per superar pors que sovint es volen compensar no estant sols. És dir adéu a les pors interiors i aprendre a estar amb nosaltres mateixos, o bé estar amb els altres sense transmetre'ls les pròpies pors i evocar-los malestars aliens.

Una possibilitat per fer-la suportable en la vida diària es seguir una rutina tal i com feia Kant ja que aquesta l'ajudava a suportar el propi malestar.

De fet trobem paradigmes on la soledat és una gran aliada com són els viatgers solitaris, o bé la Soledat dels maratonians o dels corredors de fons. Uns a part de viatjar fan un treball de vida interior de recorregut propi sense compartir en el moment tot el que els passa encara que més tard ho expliquen com un relat molt singular, obviant les experiències espirituals que han viscut. Els altres, els maratonians expliquen que en el moment de sentir-la i patir-la ningú més que ells es poden entendre, diuen fins i tot que el corredor del costat no pot sentir el mateix, per tan tot i estar acompanyat es senten sols, en la immensitat del seu jo. Per cert, tant la Soledat dels maratonians com les dels viatgers són soledats buscades que segurament els serveix per afrontar la soledat de la pròpia vida.

Us convido a ramblejar en soledat.

POLITICA

Dinava amb unes amigues entusiastes del bon menjar,  per nosaltres menjar sa - un corrent força dominant en un sector de la societat actual- i el tema clau de la nostra conversa fou la cuina.

De fet, va sorgir la cuina cercant un tema poc compromès, d'una banda perquè cap de les presents volíem entrar a parlar de la campanya de les eleccions locals i municipals del dia 24 de maig, quan sabíem que les nostres postures podien ser molt diferents i per altra banda com persones madures cap volia convèncer a l'altre de res, tenim una edat i soms molt respectuoses, cadascuna amb el seu compromís i també coneixedores de les nostres contradiccions.

Debatent vers la cuina els punts d'interès que ens vàrem ocupar foren: el producte local, els productes bio, de mercat, de proximitat, del que va bé menjar, com cuinar i de les noves formes de presentació. Dels canvis que ha sofert  la cuina anomenada tradicional, que era més de festes i de dies de celebracions vers el menjar quotidià, més ràpid i poc elaborat. De la gran oferta de menús diaris que ofereix la ciutat de Figueres, que van d'un ventall molt ampli entre els molt pràctics i senzills, a més complexes de presentació i elaboració, i sempre defugint dels que ofereixen un fregit rescalfat.

El tema de la cuina ens va situar en un pla, de tranquil·litat i de confiança per inclinar-nos vers les perspectives que tenim davant del menjar, i com de meravelloses ens conservem, de ser o no vegetarianes. Animades en la conversa, mentre un bon vi ens acompanyava, ens van endinsar en la política més profunda, què és la decidir qüestions molt importants com què menjar i el compromís de quedar per cuinar conjuntament a casa de la que escriu.

Ep! aquí ens vàrem adonar que el tema central es complicava per  definir producte local, producte Bio i producte sa. Mare meva la que és va embolicar, la polèmica es va obrir i es va allargar.  Evidentment,  decidir: on? que? i amb quina premissa comprar els productes per elaborar un plat. . Havíem de comprar i analitzar conjuntament durant un dia tot el procés, des d'adquirir el menjar. transformar-lo fins a degustar-lo. Aleshores, la interrogació i el dubte sorgí davant d'una triada complexa potser més i tot què la pot esdevenir a la política local.

Sabedores que les decisions, no eren nostres ino estaven en les nostres mans sinó en l'oferta que vàrem trobar en el mercat, i evidentment del model polític de transport, de les subvencions agràries, de la política alimentària, de productes permesos o no, de consum responsable, i productes respectuosos amb el medi natural i amb el medi social de la nostra ciutat.

Primera cosa que férem fou sortir a comprar a peu, amb un carretó i amb bosses de roba reciclades aleshores vàrem acabar comprant per fer una sopa d'all d'aquí, això pensem, i verduretes al vapor sense saber l'origen de l'hivernacle on havien crescut, ara sí, eren Bio (almenys la normativa actual ho havia considerat així) i tot darrera una infusió de te a la menta. Evidentment, per sort a la tecnologia de la gran cuina, per postres un bon gelat, fet amb suc de fruita natural glaçat emulsionat amb una culleradeta d'oli extra verge premsat en fred, i unes gotetes de licor de violes amb l'ajuda d'una batedora termomix, tot elaborat per les amigues que no volíem parlar de política.

Bon profit!

publicat al Setmanari de l'Empordà, dimarts 19 de maig 2015

MIRADES

Segurament, dues persones assegudes i badant en un banc de la Rambla, tot i que mirin la mateixa persona, la veuran diferent. Com mirem els fets que passen?

En la mirada hi ha una acció de reflexió molt subjectiva, no n'hi ha d'objectives i neutres, sempre passen pels filtres de la interpretació, i aquesta es fa segons la cultura, l'entorn, les emocions, el coneixement, els interessos i tot el que pot influir-nos com a persones.

Tant si són discretes com indiscretes, ambdues poden ser igualment poc desitjables.

Tenen molt poder, creen tendència i opinió, trobem exemples amb els tertulians i /o articulistes qui a l'hora de parlar dels temes que la premsa presenta com a noticia del dia i les agències, prèviament, seleccionen segons l'interès que pot despertar a nivells d'audiència i de beneficis econòmics. Això, és una mostra, dels conflictes que ens presenten cada dia en el noticiari i que ràpidament deixen de ser noticia. És obvi que les empreses cerquen el benefici. Sinó prioritzessin el fet econòmic no serien empreses. Motor del capitalisme financer globalitzat, en tots els àmbits.

Paral·lelament, hi ha les mirades que no cerquen el benefici econòmic, sinó altres beneficis difícilment quantificables, com és el bé comú de la societat. No hi ha mirades càndides en la vida competitiva, per això el control pel poder de la mirada. Fer ciutadans amb opinió pròpia, que en el món social és molt interessant, per minvar l'escletxa a esdevenir un ésser vulnerable com a persona i com a col·lectiu.

Massa sovint, la mirada temorosa, la de la por i la de la distracció són emprades intermitentment pel poder, quan menciono poder, vull dir el poder econòmic i de mercats, que són els dirigents del poder polític. Un poder polític que necessita de l'adversari controlat per donar sentit a la seva existència i per acordar i pactar-hi les normatives per tal de mantenir el control sota la necessitat de voler la convivència, respectant a les minories que no tenen la capacitat de variar les mirades generals de l'entorn, i si la tenen, aleshores aquestes ens les mostren com una amenaça. Un recurs recorrent en diferents períodes dins del tram democràtic en el que vivim.

Per restar tanta mediocritat i negativitat en la subjectivitat que exercim com a societat cal aflorar certa candidesa i optimisme, en la complexa realitat quotidiana, ens hem de situar fora de l'etnocentrisme vulgar, populista i cultural de la superioritat. Donem espai a l'encontre per deixar passar i acceptar que passin fets sense fer-ne judici de valor. Poder mirar a l'altre, sense control, sense furgar, sense jutjar, però, sí amb la mateixa severitat i sense exercir la discriminació positiva, que és aquella en què l'excés de protecció, fa a l'altre molt depenent i poc avesat a poder situar-se en una relació d'interdependència. Caure en aquest parany, fa a l'altre encara més vulnerable, tot i que amagat en una amalgama d'acceptació que el deixa indefens i manipulable.

publicat al Setmanari de l'Empordà el 21 d'abril 2015

Esperança per l'educació!!!

El caos és un bri d'esperança per l'educació, si cerquem etimològicament caos ve del llenguatge protó indoeuropeu que vol dir molt obert, per tant és un camí on tot potser possible. El significat s'ha anat transformant per relacionar-lo directament amb desordre, de forma pejorativa i relacionat també com a sinònim d'anarquia mal entesa.

El caos és un estadi ideal per originar canvis, prendre altres vies i camins o moviments diferents possibles i no previstos a la percepció diària ni en els programes dels partits polítics. L'acció educativa tan en el procés de la formació de les persones com a dins de la societat ve determinada per la necessitat de crear espais de diàleg, per triar que pensem i com ho pensem, per mitjà de diàlegs i sabers construïts amb base científica, per poder donar respostes a les noves necessitats o bé formular-nos nous interrogants des de l'acció educativa.

La complexitat i les dinàmiques en l'aprenentatge s'acceleren, sembla ser a amb graus de sensibilitat diferents,  a desgrat de molts, en la societat ens tenen alliçonats i acostumats a traves de les tradicions, i que aquestes relacionen el caos amb una forma caòtica. Hi ha altres formes i patrons, molt més oberts, on el caos és una forma més d'organització i que de les noves generacions necessiten per voler donar resposta a les necessitats canviants i generar menys frustració en el procés de creixement personal.

En el món social el caos és necessari com ascensor social, on tot es possible per originar espais on la tensió entre els nous models ideals o utòpics i les relacions de poder que mantenen els models clàssics, generen fricció i provoquen distorsions no acceptades i força controlades sota el fenomen de la por, on res és possible, només amb l'opció de seguir amb el que sempre s'ha fet.

En la metafísica, en l'espiritualitat, en la dansa com expressió artística, en l'art en majúscula, el caos és i ha estat un espai perfecte i necessari per construir nous reflexes oberts, espurnes d'il·lusió, desig com a camí, manifestant canvis en les nostres actuacions quotidianes.

Superar la por al caos és el camí per trobar respostes a l'agudesa punyent de la crisi que ens envolta, per permetre fruir de la riquesa de la complexitat i de les preguntes candides i innocents, i fins i tot ingènues, de la capacitat que com educadors no podem perdre, per no perdre la subtilesa d'establir vincles per transmetre el desig per aprendre.

L'art necessita vies per expressar-se i llocs pels misteris, pel desconegut, que només sorgeix de la incertesa, de l’experimentació, de la improvisació, i  si de l'acció educativa en fem un espai obert on els canvis i les incerteses es debaten, ens trobarem sense saber-ho aplicant la teoria del caos matemàtic, que ens demostra que realment és una eina precisa per a la resolució de problemes i s'obtenen resultats concrets, emprada en molts àmbits de la quotidianitat que la majoria de persones escolta i esta pendent com de la meteorologia i ningú s'ho planteja com res negatiu, en arquitectura s'empra per donar volum a les formes fractals.

L'educació corporal ens mostra que l'expressió corporal necessita del caos per arribar a la des programació de postures nefastes i aconseguir una nova reestructuració més harmònica i fluida amb el propi cos. Acceptar el que un veu, sent i necessita vol dir estar molt obert, i això és sinònim de caos i canvi.

Us convido  a que us submergiu una mica en el caos... a veure si nosaltres mateixos ens podem sorprendre aprenent a canviar.

10/03/15

El Museu de l'Empordà

No vull pas entrar en la dicotomia de com es gestiona el Museu, si sota una fundació o des de la pròpia administració local; a mi m’interessa la cultura com a bé comú i eix vertebrador de la societat.

Com a figuerenca i ciutadana entenc que els museus són eines i recursos divulgadors de la cultura, i la cultura és un vincle bàsic per l'educació social en particular i per l'educació en general.

El que ha passat i passa repetidament és que s'ha perdut el concepte de cultura com espai on cultivar-se. S'ha passat a la perversió d'entendre la cultura com un producte o una industria cultural com element de consum; aquesta forma d'entendre-la ja fou criticada pel filòsof Theodor Adorno, de l'escola de Frankfurt, el qual opinava que la industria cultural suposava l'expropiació de la consciència de l' home, i substitueix l'experiència artística genuïna per l'art inferior, testimoni del fracàs de la cultura.

Un museu és un espai de trobada, per establir lligams amb allò que coneixeràs, un lloc de trobada i cal emprar les col·leccions locals o pròpies per interactuar i crear nous espais de diàleg. No pot estar aïllat del seu entorn. La cultura amb majúscula es quelcom més que contemplar i observar, ha d'impulsar a pensar a l'individu no com a massa que es deixa arrossegar segons el corrent que l'empeny, sinó que ha de fer de cultiu, d'element crític, que suma amb altres individus per aconseguir una societat que crea i mira noves perspectives. Provocar noves experiències sempre és quelcom atrevit o agosarat. El tarannà de les persones fa que ens acomodem a fer les coses de la mateixa manera, repetitiva. Solem resistir-nos al canvi senzillament per mantenir allò que s'ha establert.

Un museu sempre serà una visió particular i sesgada d'una forma de fer, encara que es faci de forma interactiva i participativa. No podem restar com espectadors expectants o popes sinó hem de ser part responsable i compromesa amb allò que es fa i en aquest cas el tema que ens ocupa, el Museu de l'Empordà.

Com diu Adorno no podem ser mers observadors de l'art que contemplem, sinó que hem de passar a ser-ne part o si més no actius amb allò que observem, per tal que ens porti a pensar de forma més amplia i canviant. Necessitem de la cultura i de l'esforç de l’intel·lecte. Fer crítica d'allò que va contra corrent no es fàcil, repetir patrons destrueix lentament la nostra capacitat d'innovar-nos. Només repetim amb inèrcia quan res ens importa.

Després de veure l'enrenou que ha provocat el canvi de gestió del Museu, faig una recerca la google i trobo www.museuemporda.org on s'obre una pàgina que posa: "en construcció" m'ha fet pensar en el documental de José Luís Guerin.

Del Museu de l'Empordà ja en coneixem els fonaments, ara cal com a veïns saber si es en la nova construcció es parteix de la idea de cultura o d’indústria cultural?

 (Article publicat al Setmanari de l'Empordà) 10/02/15