MIRADES

Segurament, dues persones assegudes i badant en un banc de la Rambla, tot i que mirin la mateixa persona, la veuran diferent. Com mirem els fets que passen?

En la mirada hi ha una acció de reflexió molt subjectiva, no n'hi ha d'objectives i neutres, sempre passen pels filtres de la interpretació, i aquesta es fa segons la cultura, l'entorn, les emocions, el coneixement, els interessos i tot el que pot influir-nos com a persones.

Tant si són discretes com indiscretes, ambdues poden ser igualment poc desitjables.

Tenen molt poder, creen tendència i opinió, trobem exemples amb els tertulians i /o articulistes qui a l'hora de parlar dels temes que la premsa presenta com a noticia del dia i les agències, prèviament, seleccionen segons l'interès que pot despertar a nivells d'audiència i de beneficis econòmics. Això, és una mostra, dels conflictes que ens presenten cada dia en el noticiari i que ràpidament deixen de ser noticia. És obvi que les empreses cerquen el benefici. Sinó prioritzessin el fet econòmic no serien empreses. Motor del capitalisme financer globalitzat, en tots els àmbits.

Paral·lelament, hi ha les mirades que no cerquen el benefici econòmic, sinó altres beneficis difícilment quantificables, com és el bé comú de la societat. No hi ha mirades càndides en la vida competitiva, per això el control pel poder de la mirada. Fer ciutadans amb opinió pròpia, que en el món social és molt interessant, per minvar l'escletxa a esdevenir un ésser vulnerable com a persona i com a col·lectiu.

Massa sovint, la mirada temorosa, la de la por i la de la distracció són emprades intermitentment pel poder, quan menciono poder, vull dir el poder econòmic i de mercats, que són els dirigents del poder polític. Un poder polític que necessita de l'adversari controlat per donar sentit a la seva existència i per acordar i pactar-hi les normatives per tal de mantenir el control sota la necessitat de voler la convivència, respectant a les minories que no tenen la capacitat de variar les mirades generals de l'entorn, i si la tenen, aleshores aquestes ens les mostren com una amenaça. Un recurs recorrent en diferents períodes dins del tram democràtic en el que vivim.

Per restar tanta mediocritat i negativitat en la subjectivitat que exercim com a societat cal aflorar certa candidesa i optimisme, en la complexa realitat quotidiana, ens hem de situar fora de l'etnocentrisme vulgar, populista i cultural de la superioritat. Donem espai a l'encontre per deixar passar i acceptar que passin fets sense fer-ne judici de valor. Poder mirar a l'altre, sense control, sense furgar, sense jutjar, però, sí amb la mateixa severitat i sense exercir la discriminació positiva, que és aquella en què l'excés de protecció, fa a l'altre molt depenent i poc avesat a poder situar-se en una relació d'interdependència. Caure en aquest parany, fa a l'altre encara més vulnerable, tot i que amagat en una amalgama d'acceptació que el deixa indefens i manipulable.

publicat al Setmanari de l'Empordà el 21 d'abril 2015