INICIS

LA HUMANITAT, l’inici del procés d’humanització.

Hem necessitat de  la secularització del pensament al llarg de la història moderna, donant força a la raó, com a pensament fort i amb sentit únic. Hem arribat a creure que tot el que ve de l’home i per a l’home és bo.  Les forces superiors  o divines han estat suplantades per  lleis on el valor era la  justícia de la persona. Hem passat de la divinització del món a la seva hominització.

En el moment actual i en el món occidental, sabem que les lleis són necessàries però alhora inútils, perquè segons qui hi hagi davant del tribunal prenen una o altra interpretació. Les lleis davant de la comunitat estan perdent valor. Hem arribat a pensar i creure que les lleis arribarien a ser el “summum” de la legalitat, que serien igualitàries, considerades respectuoses vers als altres humans. I no ha estat així.

El santuari de codis i lleis de l’organització sociocultural en els països anomenats democràtics, no són cap paradigma per on es pugui començar a reestructurar la justícia, l’empoderament i la igualtat de les comunitats. Cal doncs una secularització del papa-estat, i fer caure el sentit únic de l’individu, i començar a prendre força pensaments de comunitats de base, autogestionades, on la proximitat sigui un eix, on no siguin forces jeràrquiques les que decideixen sobre els altres.

El procés d’humanització, està al meu entendre, en una nova etapa inicial, el de la des-hominització de l’entorn i de l’ésser humà, per tant d’un pensament molt complex però no impossible. Ens trobem a l’inici d’una nova humanització on el concepte de l’ésser per si sol  deslligat del món en què interactua i posat en el seu lloc just no té sentit.  Vivim en una societat-món on han de prevaldre les comunitats que entenen la vida lligada entre el planeta i la comunitat.

Primerament, cal entendre’s amb la paraula i el llenguatge de la comunitat que vol organitzar-se, hi ha un aprenentatge que és llarg, difícil, complex, per poder arribar a la comprensió amb l’altre, per així iniciar dinàmiques de coneixement, només del coneixement podem saber-nos les necessitats.

Estem fent salts importants en el creixement de la humanització, l’entorn educa, l’escola ensenya, als anys noranta del segle passat es parlava de la ciutats educadores, ara ja estem en un pas més, la comunitat de base s’ha d’autorganitzar per ser ciutadans protagonistes, conscients i críticament compromesos en la pròpia construcció del futur.

Tot això és possible amb la transformació de la base en petites comunitats autogestionades, crear nous espais, on sigui propícia una mundologia de la vida de cada dia, com a eix vertebrador. En les societats jerarquitzades hem creat ciutadans experts que no coneixen la base per on se sustenta. Hem de deixar a part el concepte  de tutela com a ciutadà i recuperar  els inicis de la humanitat  en què les comunitats  s’autogestionaven,  començar a arrelar nous fonaments.

26 febrer 2012

ciutats educadores

Figueres una ciutat educadora: un repte per l’aprenentatge per ser ciutadans de ple dret.

Tot i que la idea de la ciutats educadores va sorgir als anys noranta del darrer segle no es cap idea obsoleta, sinó ans al contrari ja que ens trobem en una societat globalitzada i globalitzadora, on hi hagut una gran influència de migracions de tot tipus, i alhora una migració interna per la  deslocalització del treball, per tan, estem situats en una ciutat la de Figueres que funciona amb  paràmetres diferents als anys noranta, donat que la pròpia ciutadania no viu de forma estable, ni fixe, ni de forma sòlida, socialment parlant per situacions diferents. Abans la societat es mantenia amb un format poc variable, ara ens trobem en una societat líquida, variable i variant on moltes persones no han passat per una alfabetització digitalment parlant.

Venim d’una manera de fer on el coneixement com a tal, semblava que s’adquiria, només, durant l’escolarització formal i que quedava dipositat en el saber per a sempre; però, no es així, per molts motius. Per una banda,  l’aprenentatge cal renovar-lo a cada instant, i al llarg de tota la vida, ja que  les habilitats tècniques i l’educació centrada en el treball no són fixes; Per altra banda, per desenvolupar-nos com individus dins de la societat cal fer una aprenentatge per a arribar ser ciutadans de ple dret.

L’educació que ofereix l’entorn  social i cultural la trobem en totes les accions diàries, unes de forma conscients i unes altres inconscients. L’objectiu final del repte de la ciutat educadora és donar eines als ciutadans, amb accions participatives, comunitàries i actives per ser ciutadans actius i reactius,  per tal de  ser capaços d’afrontar qualsevol presa de decisions que ens puguin trobar en cada moment de la vida.

L’educació permanent no es un sistema, ni un sector educatiu, sinó  el principi en el qual es funda l’organització global del sistema, tot i que estaríem parlant de l’educació informal, com es el cas de la ciutats educadores, que no té legislació al respecte, ni tampoc recursos econòmics i ni humans assignats ni pressupostats, és un repte d’encarar cap  el futur més immediat i amb als nous paradigmes en que ens trobem en aquesta societat del segle XXI.

Aprofitar tots els esdeveniments  culturals i socials programats, per a  portar a terme accions fora dels espais –descontextualitzar per divulgar- on es desenvoluparan els propis esdeveniments: Teatre, Museus, escoles, pavellons esportius…

Veiem l’aprenentatge com un fet on totes les  disciplines  s’hi han de relacionar, per tal de poder fer un abordatge des de tots els àmbits que intervenen en l’educació i la cultura per tal de millorar el procés d’aprenentatge, el de ser un ciutadà de ple dret.

L’escola com a comunitat representant de l’educació formal no pot assumir en solitari la tasca d’educar, per la complexitat i pel procés d’interacció que comporta aquesta acció. Per la qualcosa cal desenvolupar un programa estratègic a la ciutat de Figueres per interactuar amb tots els agents socials, culturals i educatius per fer un desenvolupament concret d’una acció de Ciutat Educadora per afrontar nous reptes d’una societat en canvi.

Una proposta d’acció per portar a terme seria donar la possibilitat de disposar d’espais de trobada-  com petites comunitats d’aprenentatge-  fora del context formal de l’educació, aquesta acció genera ja de per sí una acció de comunicació i de relació  diferent al rol predeterminat a la que estem subjectes i habituats.

Una de les formes seria l’oferta i l’intercanvi de coneixement, aquest fet obliga a utilitzar diàlegs amb un entorn desconegut del que és individual i particular -per tant la comunicació ha de ser acurada- a un entorn col.lectiu i comunitari. Aquest seria el camí del procés de construcció d’una acció d’aprenentatge en comunitat.

El fet d’estar en un món globalitzat, fa perdre l’idea de la societat com a referent, l’aspecte social  ha estat reemplaçat pel ciutadà. Aquest es troba immers dins de la defensa dels drets culturals de la modernitat  com un nou paradigma cultural. La possibilitat d’obrir-nos al món és un dels objectius de l’educació global, per engrescar a la màxima quantitat de ciutadania com un exercici de drets del ciutadà. L’oferta de Figueres Educa entesa com un lloc en l’espai de la  trama urbana que permet la legitimització dels interessos  del subjectes i la defensa dels drets en referència a la modernitat. L’acció educativa ha  de desprendre’s dels murs de les institucions sòlides, fer com en el seu dia va fer l’antipsiquiatria, que va sortir dels murs on es trobaven, i fer-se visibles en les múltiples produccions i béns culturals, capaços aquests de donar lloc als subjectes en la construcció d’espais d’apropiació i pertinença: música, poesia, rap, teatre, espectacles, “performances”… Cal entrelligar elements culturals de diversa índole en diverses xarxes, per provocar nous i diferents resultats com nous materials capaços de construir activitats impensables. Espais de cultura on aquestes accions obrint el cami del repte a l’aprenentatge al llarg de la vida, com un repte de ser un ciutadà informat, educat, i que pogui oferir a Figueres,  la màxima expressió de les seves capacitats.

Neus Fàbregues Teixidor

Aprenent de ciutadana.

Marc 2011.