publicat al Setmanari de l'Alt Empordà, dimarts 21 juliol 2015.
SOLEDAT
Una
ramblejada convocada a Figueres em va fer reflexionar vers la
Soledat. La sensació que vaig tenir passejant em va portar a pensar
en les rutines perdudes, la de passejar rambla amunt i rambla avall
sola o amb colla, era una necessitat.
Sentir
la soledat en un planeta tan humanament ocupat és gairebé un
oxímoron, sabent que hi ha poblacions que superen el milió de
persones en gran urbs en tots els continents, i en totes hi ha
persones soles o bé que pateixen soledat. La Soledat se sent quan
esdevé una càrrega que empresona la clarividència, la
concreció i el sentit de la pròpia vida.
El
sentiment i la sensació de sentir la Soledat té poc a veure amb la
d'estar sol. La soledat apareix fins i tot, estant envoltat de
família o d'amics, segurament que les cultures afronten de forma
diferent el sentiment de la soledat, ara bé, no podem pas
frivolitzar una qüestió que fa patir a les persones que viuen
soles, o la senten.
Qui
manifesta el patiment de sentir-la ho relata com una sensació de
buit intern, de reclusió obligada, d'incomprensió que li provoca
malestar. El fet de produir malestar i sentir-lo permanentment
a la llarga es converteix amb una malaltia, entesa per malaltia
l'absència de benestar.
Segurament,
que socialitzar-nos es bo, però l’exageració d'activitats ja de
ben petits - tenir les agendes familiars amb tot el temps ocupat-,
segurament fa que s'afronti menys l'espai d'estar sol, com un
benefici i com una necessitat. Les persones hem de ser capaces i ser
coneixedores que el fet de saber estar sols a cada etapa del cicle
vital ens serveix per l’autoconeixement i directament per saber
escoltar a l'altre, i o bé senzillament per saber si volem o no
estar acompanyats.
Afrontar
la Soledat és un aprenentatge vers a respectar-se a si mateix, i per
tant és una virtut per superar pors que sovint es volen compensar no
estant sols. És dir adéu a les pors interiors i aprendre a estar
amb nosaltres mateixos, o bé estar amb els altres sense
transmetre'ls les pròpies pors i evocar-los malestars aliens.
Una
possibilitat per fer-la suportable en la vida diària es seguir una
rutina tal i com feia Kant ja que aquesta l'ajudava a suportar el
propi malestar.
De fet trobem
paradigmes on la soledat és una gran aliada com són els viatgers
solitaris, o bé la Soledat dels maratonians o dels corredors de
fons. Uns a part de viatjar fan un treball de vida interior de
recorregut propi sense compartir en el moment tot el que els passa
encara que més tard ho expliquen com un relat molt singular, obviant
les experiències espirituals que han viscut. Els altres, els
maratonians expliquen que en el moment de sentir-la i patir-la ningú
més que ells es poden entendre, diuen fins i tot que el corredor del
costat no pot sentir el mateix, per tan tot i estar acompanyat es
senten sols, en la immensitat del seu jo. Per cert, tant la Soledat
dels maratonians com les dels viatgers són soledats buscades que
segurament els serveix per afrontar la soledat de la pròpia vida.
Us convido a
ramblejar en soledat.
