La mesura humana és difícilment definible
malgrat que alguns ho intenten amb qualificatius absoluts. Qualificatius de bona,
dolenta... però no estimo les posicions maximalistes. A vegades, sentim com es desperta
la dimensió emocional de la mateixa manera que ho fa un radar, a flor de pell sentim
els sentiments que brollen del cos. Dit això,
parlant de mesures la reflexió bé de la dificultat que tinc per entendre
la diferència entre pietat i compassió.
Entendre aquests conceptes pot ser tasca dura, un filòsof i antropòleg François Flahault
ens parla de la hybris a partir de l'exemple de Prometeu, el Tità que robà el foc a
Zeus per donar-lo als humans. Aquest foc representa l'entrega de la paraula,
les tècniques, les arts i tot allò que eleva als homes per damunt de la resta
dels animals i els acosta a lo diví. Prometeu ofereix als homes els poder que
el fan ser temptats i exercir la hybris,
és a dir la tendència natural de la
persona a la desmesura humana per damunt de la racionalitat al llarg de la seva
vida.
La desmesura humana ens porta a exercir el
poder sobre les altres persones. Aquesta hybris
tendeix a considerar els humans com si no forméssim part de la naturalesa i a
denigrar la interdependència humana amb la convicció que l'individu és
independent de la vida social.
D'altra banda en l'enfrontament de Sant Agustí
i Pelagi, l’església va prendre partida per Sant Agustí, i va passar a
considerar a l'home com un nen petit incapaç de seguir la pròpia voluntat i el
va sotmetre a regles i normes. Per contra Pelagi que va debatre dialècticament
i filosòficament amb Sant Agustí, proposava que l'home havia sigut creat per
Deu a la seva imatge i semblança,
disposant com ell de la voluntat i el lliure albir.
La pietat, apareix des d'una mirada superior
que no col·loca al altre a una situació d'igualtat, exerceix autoritat per fer
complir normes i la compassió és compartir el patiment i que implica la
voluntat d'alleugerir la situació d'altri.
Dit això, la posició queda clara, ha perdurat i
perdura la pietat per damunt de la compassió de la mateixa forma que han
guanyat les tesis de Sant Agustí per damunt de Pelagi. El primer controlar la Hybris per mitja del control i les
normes i l'altre acceptant el risc que
la pròpia voluntat la deixi desfermada.
Cap de les dues pot fer front a la desmesura per que insubstancial a la
naturalesa humana.
Bé, sóc creient de mirades diferents, de la
idea que només podem debatre entre iguals,
que no hi ha veritats úniques, i que existeixen moltes i diverses mirades.
Totes necessàries per poder arribar a fer-nos una idea de la realitat que ens
envolta. Una gran pel·lícula d'Akira Kurosawa, Rashomon ens ensenya que no hi
ha una veritat única, la percepció tot i haver viscut el mateix moment es mira
diferent i cal respectar la mirada de l'altre com a possible. La desmesura no
podem definir-la però la podem sentir a la pell, a la mirada de l'altre, amb un
excés de zel on la pietat apareix per
sobre de la compassió.
Exercir el dret a ser ciutadà lliure pot ser
possible assumint el risc a equivocar-se, per anar obrint espais de
reflexió.
escrit novembre 2013
